Il Mondo

Ens l'estem carregant, aquesta és la meva conclusió, per més que hi vulguin fer amb el protocol de Kioto, ja és tard, tardarà més o menys, però es evident que li estem fent mal, i s'està tornant en contra nostra, crec que tots en major o menor mesura patirem els efectes devastadors de la natura, és la seva manera de tornar-nos tot el que li estem fent, massa cotxes, massa contaminació, no pot ser bo. Jo ho comparo com el que fuma, o el que és pitjor, el fumador passiu, els excessos al final fan mal, i el món està força fotut.
S'acaben els recursos, i s'ha d'apostar per les energies renovables, pel reciclatge, pel transport públic, per moltes eines que tenim al nostre abast per calmar-li la ràbia que ens té. El Tsunami, el terratrèmol de la Xina, el Nargis, són alguns dels molts avisos de que ja no ens aguanta més, les inundacions, els terratrèmols, tifons, huracans... són moltes les maneres que té de fer-nos desaparèixer del mapa.
El món és viu, i li estem fent mal, d'això no en tinc cap dubte. L'hem de cuidar i protegir.

La Manina

Us presento a la Manina, és la meva gata, a més de l'Etna, que és l'última adquisició, a casa conviu amb el meu noi i jo, aquesta preciosa gata, que normalment té el pèl molt llarg, però de cara al bon temps li fem una bona pelada, a l'estiu ho passa fatal, tot el dia estirada pel terra i ni es mou, i així està més fresqueta, si trobo una foto amb l'abric la posaré.
Té 13 anys, tota una veterana de guerra ja, és una mica esquerpa, sobretot amb els nens, no els fa molt bon plan que diguem, als meus nebots no els pot ni veure! No sé què li hauràn fet! El que li passa es que és sorda, es veu que els blancs, són albins, i com a bona albina que és, li falla algún dels sentits, i a ella li falla l'oïda, llavors és molt desconfiada, s'ha emportat molts i molts ensurts estant plàcidament dormida!
Però és una molt bona companya, us asseguro que a mi, mai m'ha fallat...

Daniel Chesterfield

Una mica de "cachondeiu", m'encanta, es genial aquest paio! A veure si us agrada!

La Etna

Hola! Us presento a la Etna, una Cocker de encara no tres mesets, que em fa anar de bòlit. Va arribar a casa el dia de Sant Jordi, després d'un llarg viatge, des de Badajoz, la pobra arribava en un transportí casolà, afamada i assedegada, i en pic la vaig tenir a les mans, no vaig poder evitar que em corrèssin les llàgrimes avall. Tota la vida que havia volgut un Cocker, i de color canela, la meva mare de gossos a casa no en volia sentir parlar, i jo en un pis no en sóc partidària, la veritat. Ara visc en una casa i té tot l'espai que necessita per córrer, saltar i fer el que vulgui.
Es una canya, li encanten els meus pantalons, i les espardenyes, li es igual de qui siguin, quan sent la bossa del menjar, comença a saltar com una desesperada, es veu que aquesta raça ja ho són una mica de desesperats amb el menjar, comença a saltar com un mico... de tota manera crec que ho fa perquè la tenim a la cuina, i està un mica fastiguejada, té energia per a donar i vendre, però encara no té totes les vacunes i no pot sortir de casa, li he cedit l'entrada també, per a que no se senti agobiada sempre a la cuina, ademés, els primers dies no sortia, i ara no hi ha qui la faci entrar, crec que n'està ben farta! Doncs us volia presentar la meva gosseta, que m'ha aportat una gran dosi de felicitat, desprès d'una temporada bastant desastrosa, per fi, un somni fet realitat, ja tinc el meu Cocker!

Em presento

Hola, sóc la Laura, visc prop de Tarragona, encara que sóc de Terrassa, he viscut a Lleida gran part de la meva vida, des dels 6 anys fins als 23. En tinc 28, es curiós com la vida et porta d'un lloc a un altre, el primer canvi va ser per la feina del pare, i el segon per la feina de la Laura, ja es ben cert el que em van dir a casa quan van decidir marxar de la meva ciutat natal, la vida et porta allà on et pots guanyar el pà, i l'únic que pots fer, es deixar-te portar.
Doncs aqui estic, prop de Tarragona, que ja m'està bé, tot s'ha de dir, de ben petita recordo la meva passió per aquesta ciutat, la meva mare va néixer prop, i sempre m'ha encantat, em té atrapada, la seva gent, les seves costums, la platja, el sol, mmm...
Tot i que no visc a Tarragona ciutat, hi vaig cada cop que puc, estic a uns 30 minutets, així que no em suposa res escapa'm-hi. Si no l'heu visitat us ho recomano, la Part Alta, us robarà el cor... Aqui teniu la Catedral...
Continuaré parlant de la meva Tarragona estimada, i dedico el meu nou blog, a tots/es els que reien quan al pati de l'escola, jo els deia que quan sigués gran, marxaria a viure a Tarragona...